Per als estudiants de fora de Barcelona començar els estudis universitaris solia implicar viure en una pensió. Per als més afeccionats a les humanitats, el lloc de trobada i de tertúlia era l’Ateneu Barcelonès. Així havia estat per a Josep Pla, que literaturitza “la vida tràgica de les cases de dispeses” a La vida amarga, o, més endavant, per a Jaume Ferran, que recorda com en sortir de la pensió amb l’amic Alfonso Costafreda “terminábamos, ineludiblemente, en el viejo Ateneo barcelonés del cual ni él ni yo éramos socios, pero donde habíamos descubierto los bocadillos mayores y más baratos de todo nuestro recorrido”*. Des del 1947, quan es matricula com alumne lliure a Ciències Exactes, fins que la seva mare no es va establir a Barcelona, el 1952, Gabriel Ferrater també va viure llargues temporades en una dispesa, primer amb el seu germà Joan i després sol. A part de les converses a l’Ateneu, al bar de la Universitat o a la redacció de la revista Laye, les tertúlies en domicilis particulars, com la de Carles Riba o J. V. Foix, van ser sempre més aviat formals i protocolàries. La dels dimarts a la casa dels Barral era tota una altra cosa.
Quan Yvonne Hortet i Carlos Barral es van casar, el pis de tots dos va ser durant una època el centre de les trobades de Gabriel Ferrater amb els seus amics, no només els dimarts, sinó, gairebé, cada dia. La filla gran d'Yvonne i Carlos, Dánae, es va convertir en el membre més jove d'aquesta tertúlia, i més d'un cop deuria reclamar una certa atenció vagament pediàtrica per part de Gabriel Ferrater i els amics intel·lectuals i escriptors.
* extret de Alfonso Costafreda, de Jaime Ferran, Júcar, 1981.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada