dijous, 30 de juliol del 2009

Els dies d'estiu


L'equip de Metrònom Ferrater a Madrid, a dalt, i a Londres amb la Jill Jarrell, a baix.

Ara fa un any i mig érem a Madrid amb el Jaime Salinas, enregistrant el seu record de quan en Gabriel, tants anys enrere, li havia dit que no volia viure més enllà dels cinquanta. Ara fa tretze mesos érem a Londres amb la Jill Jarrell, aconseguint l'únic testimoni de la seva relació amb en Gabriel Ferrater. Ara fa un any érem vora Reus amb l'Amàlia Ferrater, aconseguint l'únic testimoni filmat de la relació amb els seus germans. Ara fa sis mesos vèiem per primera vegada el Metrònom Ferrater gairebé enllestit, i ens felicitàvem perquè un projecte d'aquesta magnitud hagués pogut arribar a bon port sense cap ajut institucional, només per la tossuderia i l'empenta del seu director. Ara és molt fàcil dir que la feinada pagava la pena, però és clar, també cal assenyalar que ens ho hem passat d'allò més bé, com potser queda reflectit en aquestes imatges.

Bé, ara ens n'anem de vacances. Tornarem al setembre amb nous passis del documental, de què sereu puntualment informats. Mentrestant, si us plau, podeu donar-nos una empenteta a: Premis Blocs Catalunya. Fins aviat i bon estiu!

dijous, 23 de juliol del 2009

"Us presento el meu germà Gabriel"



Les primeres visites regulars d'en Gabriel Ferrater a Barcelona es produeixen a finals dels anys 40. En una d'elles el seu germà Joan li presenta uns amics a la seu de l'Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda. Un d'aquests amics era Josep Maria Castellet, recentment distingit amb el Premi Nacional de Cultura en reconeixement de la seva trajectòria professional al capdavant de les editorials Edicions 62 i Península.

L'entrevista, de la qual us en mostrem un bocí, fou realitzada al mateix Ateneu Barcelonès el febrer de 2008 i com a curiositat direm que va ser la primera d
e les gairebé trenta de què consta Metrònom Ferrater. Per cert que, segons hem llegit aquest dies a la premsa, al novembre Castellet publicarà un nou llibre de records, centrats en sis personatges: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Joan Fuster, Alfons Comín, Terenci Moix i... ves! Gabriel Ferrater.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Les músiques del Metrònom


Del divers material publicat sobre Gabriel Ferrater (biografies, correspondència, entrevistes...) no s'extreu cap conclusió sobre les seves preferències musicals, i de fet els entrevistats a qui se'ls preguntà al respecte digueren que en Gabriel era més aviat indiferent a aquest art. Això dificultava l'elecció d'un estil de música per a la banda sonora del documental. El cert és, però, que des d'un bon principi no hi havia la intenció de fer una música contemporània al poeta, sinó més aviat un estil ben allunyat de qualsevol reminiscència d'aquells anys. El procés fou una mica lent (mirar de convèncer un músic, ja se sap...), però finalment el resultat va complaure tothom.

La música original de Metrònom Ferrater ha estat composta per Ignasi Álvarez, produïda per Adrián Schinoff i interpretada a la guitarra per David Pedragosa. Us n'oferim el tema introductori.




dimecres, 8 de juliol del 2009

Cada dia era dimarts


Per als estudiants de fora de Barcelona començar els estudis universitaris solia implicar viure en una pensió. Per als més afeccionats a les humanitats, el lloc de trobada i de tertúlia era l’Ateneu Barcelonès. Així havia estat per a Josep Pla, que literaturitza “la vida tràgica de les cases de dispeses” a La vida amarga, o, més endavant, per a Jaume Ferran, que recorda com en sortir de la pensió amb l’amic Alfonso Costafreda “terminábamos, ineludiblemente, en el viejo Ateneo barcelonés del cual ni él ni yo éramos socios, pero donde habíamos descubierto los bocadillos mayores y más baratos de todo nuestro recorrido”*. Des del 1947, quan es matricula com alumne lliure a Ciències Exactes, fins que la seva mare no es va establir a Barcelona, el 1952, Gabriel Ferrater també va viure llargues temporades en una dispesa, primer amb el seu germà Joan i després sol. A part de les converses a l’Ateneu, al bar de la Universitat o a la redacció de la revista Laye, les tertúlies en domicilis particulars, com la de Carles Riba o J. V. Foix, van ser sempre més aviat formals i protocolàries. La dels dimarts a la casa dels Barral era tota una altra cosa.

Quan Yvonne Hortet i Carlos Barral es van casar, el pis de tots dos va ser durant una època el centre de les trobades de Gabriel Ferrater amb els seus amics, no només els dimarts, sinó, gairebé, cada dia. La filla gran d'Yvonne i Carlos, Dánae, es va convertir en el membre més jove d'aquesta tertúlia, i més d'un cop deuria reclamar una certa atenció vagament pediàtrica per part de Gabriel Ferrater i els amics intel·lectuals i escriptors.

* extret de Alfonso Costafreda, de Jaime Ferran, Júcar, 1981.

dijous, 2 de juliol del 2009

Baltasar Porcel, In memoriam



(...)
-Suposo que no creus en la llegenda que l'alcohol és bo per a fer literatura, però.
-Ca! Mai, mai, l'alcohol no m'ha suggerit ni mig vers. Ni dues paraules. Quan he begut, només que sigui una sola copa, sóc incapaç d'escriure. No diré, però, que un dia de beure no et provoqui unes associacions mentals extraordinàries, les quals un altre dia, estant sobri, puguis aprofitar si les recordes.
-T'has drogat mai?
-No, i tu?
-Tampoc. És una cosa que no em fa ni fred ni calor.
-Jo només he provat la marihuana, i no em fa efecte de cap classe. No comprenc què hi troben els aficionats. Escolta, ¿i creus que quedarà bé, l'entrevista?
- Sí. Usant la teva terminologia, que plegats vam fer servir una altra vegada, segons consta al meu llibre Los encuentros, primer volum, serà un relat, ara prou exhaustiu, de la teva vida moral.
-Mira, et contesto sense cap reserva mental. No vull fer el pallasso, com molts d'altres, que ja coneixem, i als quals, només que els preguntis ja n'hi h aprou perquè es tanquin, menteixin, però, això sí, volent sortir, volent satisfer la seva vanitat amb la publicitat.

(...)
No vaig veure Gabriel Ferrater mort. N'estic content. El recordo, el recordaré, com era de viu, mig aclucant els ulls, amb la seva veu nerviosa i xisclant, tartamudejant, tremolant-li les mans, que movia exageradament. Era alt i magre, de pell rosadenca i cabells blancs, uns ulls blaus. Petita la cara, seca, vestit amb pantalons vaquers i jerseis o camises, una americana de xeviot, rient estentori...
Això ha estat així. Ha estat modèlic i exemplar.*

* extret de Papers, Cartes, Paraules, a cura de Joan Ferraté, Quaderns Crema, 1986.